Quan estàs malament, quan ho veus tot complicat, quan no saps mirar al teu davant, quan tens molt a perdre i poc a guanyar, quan el tic tac del rellotge passa lentament i aquest temps és torna llarg, immens. I mires a terra i esbufegues amb força. No saps com solucionar tot allò que et passa i ho veus tot com una escala de grisos amb gran varietat de tons subjectivament parlant, de cop penses que és moment d'aixecar el cap i veure aquells rostre que dia a dia fan que aquesta escala de grisos és transformin en una escala de colors vius inacabable, vius com els seus ulls i dolços com els seus somriures, d'aquelles persones que en cada moment que ho necessites estan a la teva vora, aquelles persones que poden arribar a ser irritables i pesades, aquelles persones que sense saber encara el perquè estan sempre al teu costat, persones realment imprescindibles i necessaries, persones que simplement són definides com amics, amics pocs però vitals.
Mil gràcies aquells que considerin que la seva amistat es necessaria en la meva vida.
Els teus amics només podem dir gràcies per tenir la sort de tenir.te a tu com amic!
ResponderEliminarUri...ets tot un artista!
ResponderEliminarÉs alucinant tot el que escrius...em quedo totalment "embobada" amb les teves paraules i no puc parar de rellegir el text un cop i un altre, doncs em fa pensar, reflexionar i donar importància a les coses.
M'ha agradat molt aquest text i és ben certa la frase que has dit: "amics pocs, però vitals". Tens tota la raó!
Jo, personalment i de tot cor et dic que ets un molt bon amic i vull donar-te les gràcies per tot el que ja has fet per mi. Tinc moltíssima sort d'haver-te conegut i vals moltíssim.
T'estimo molt Uri, de veritat.
Una amiga sincera ;)