Horitzons

Avegades anyoru el quedar-me plantat davant de l'immensitat del mar com quan era un nen inocent de pell pàlida i cabell ros com la llum, no podia deixar de mirar mai l'horitzó, preguntant-me un cop darrera d'un altre que és el que amagaria aquella línea tan llunyana. El temps passa i un dia penses perquè ja no et preocupa únicament aquella línea que és troba a tanta distancia de tu, te n'adones que no tot és tant simple que el teu pensament i la teva ment pot volar tant alt com avans però pensant que cada acte que facis tindrà una conseqüència, conseqüències no sempre positives però que per contrapartida et fan apendre que no tot és com et pensabes que era. Ara per dins meu correr un corrent de sensacions que volten entorn a la gent que mai abadona allò que estima, aquella gent que és mereix un somriure cada matí gent que és mereix una paraula bonica, dita en el moment oportú, que li pot fer que dibuixar-li un somriure i que s'envagi a dormir amb més alegria del normal, gent que mai abandona, gent per la qual un dia veus que val la pena lluitar. Perquè com la ilusió de la meva infantesa de tocar a l'horitzó podia ser una cosa complicada, irreal, però lluitar com un somni únicament valent, perquè desprès de tot en aquest món estem per fer aquelles coses que cadascú de nosaltres vol fer.



Perquè un dia un gran pensador va dir, en aquesta vida tot el que fem serà insignificant, però s'ha de fer com lo més vital de la nostre vida... tocar l'horitzó? abrasar a la gent que et recolsa? di t'estimo en el moment precís?

Coses insignificants? però que m'encenen per dins ...